POR

Aquell matí em vaig llevar abans de les set, vaig anar a buscar el cotxe per arribar a les vuit a l’Institut Martí Franquès, però la roda davantera del costat dret estava punxada. Vaig arribar a Tarragona una hora tard. Mentrestant l’Eloïsa, la professora de batxillerat artístic, una persona que destil·la genuïnitat i amor per la docència per tots costats, va fer la tasca que em tocava a mi a la primera hora. Explicar a dues classes de noies i nois de batxillerat, Som així! i GRANS, dos dels meus treballs de retrat.

Quan vaig arribar, ben atrafegada, vaig parlar amb ells uns minuts i ràpidament vam anar per feina, havíem de realitzar una sessió fotogràfica de retrat. Molt complicat! Per què amb excepció de dues o tres noies ningú volia posar-se davant la càmera.

Adolescents, ja hi som! I això que fan batxillerat artístic, vaig pensar. De mica en mica però, es van anar implicant, anaven preguntant com retratar, tant tècnicament com emocionalment. Vaig explicar com havien de tractar els avis per poder obtenir un retrat sincer, ja que havien de fer un treball sobre la gent gran.

Aleshores si haguéssim tingut més temps, ni amb un dia sencer hauriem acabat de parlar de fotografia. Finalment en grup, es van posar tots davant la càmera.

Miro les fotografies i per un costat penso en la meva època d’adolescent i per l’altre, en els meus tres fills, dos nois de quasi setze anys i una noia de tretze.

Ja fa dies que tinc les fotografies, però em posava davant l’ordinador i les paraules no sortien, no podia escriure del batibull mental que tenia. Avui finalment m’he centrat!

Parlem d’ells i elles, no sé per què em va estranyar que la majoria només es volgués fotografiar en grup, si és en aquesta etapa de la vida on van forjant la personalitat, quan per ells és de vital necessitat buscar un grup on compartir valors, gustos i necessitats.

El grup! Però malgrat que el trobin i es puguin sentir acceptats i acompanyats, l’individu neix, viu i mor sol, i és ara, durant l’adolescència, que ho descobreixen, i això fa por!

Por també a no agradar, por a no ser compresos, a deixar-se anar, a dir allò que passa pel cap, por a canviar de referents. Por al judici d’aquesta societat plena d’exigències estúpides de feina, d’estètica, de comportament…

L’adolescència és por, però va disfressada de moltes altres coses.

Ara comencen a veure que viure no és fàcil, ara van entenent que no es tracta només d’estudiar per tenir una bona feina. Frase que els adults no parem de repetir perquè ens fa por que no segueixin el patró més senzill per ser admesos en aquesta societat.

Però són llestos i veuen que amb això no n’hi ha prou. És relativament important, però no n’hi ha prou!

Aprendre a viure i en un esglaó de més amunt, viure per ser feliç, vol dir: cuidar l’amistat, enamorar-se intensament, valorar la solidaritat sense cap condició ni una, respectar el compromís, experimentar sensacions, expresar-se lliurament, ja sigui amb pintura, música, ball, fotografia, oratòria, escriptura, esport…, deixar-se anar, seduir i ser seduït per algun o tots els plaers de la vida. Viure vol dir VIURE!

I moltes vegades depèn dels adults que estem al seu costat que no els hi arrenquem les ales. Cal acompanyar, reconduir i  parar el cop quan caiguin, perquè cauran i molt! Però deixant que experimentin i que diguin al món tot el que necessiten dir, en moltes ocasions a través de l’art!

Vaig néixer en una famila on l’adolescència també de tres germans, la va conduir la meva mare, que malauradament ja no hi és. Quantes coses li explicaria ara i com l’entenc. Llàstima que fins als 45 anys no he pogut saber que complicat és, com a mare, acompanyar als meus fills en aquesta etapa.

Si la tingués un altre cop davant, li confessaria un secret. Mare, jo encara tinc por!

Potser l’adolescència és més llarga del que ens pensem. Però vaig tenir sort, ara ho veig clar, si no, avui no estaria fotografiant.

I una cançó per vosaltres, va ser un plaer, no oblideu mai qui sou! Fins sempre!

Si jamais j’oublie- ZAZ

 

 

 

 

1O

Demà farà una setmana de l’1 d’octubre, un dia que recordaré segurament amb tot detall, fins al dia que em mori, un dia que explicaré als meus néts i nétes, si en tinc.

Ens vam llevar a les quatre de la matinada l’Amadeu i jo, bé, això de llevar és un dir, perquè pràcticament vam dormir amb un ull obert i un ai al cor aquella nit.

Volíem quedar-nos a dormir a l’escola on ens tocava votar, però ens van dir que la gent de l’AMPA ho tenia controlat i que la resta hi anéssim a les cinc de la matinada. Així ho vam fer.

Vam arribar i al carrer ja hi havia persones de totes les edats, amics, familiars, veïns, quasi totes les cares ben conegudes. Cares de son, cansades i il·lusionades.

Estàvem tots davant l’Escola Joan Rebull de Reus, a la matinada, amb el mateix objectiu, votar.

Si uns anys enrere algú m’hagués dit que per votar hauria d’anar de matinada a fer pinya amb tota la gent de la meva zona, per impedir que ens tanquessin el col·legi electoral, li hagués dit: que t’has begut l’enteniment?!

Però va ser així, allí estàvem!

Vam anar passant les hores amb positivisme i alegria, es van configurar les meses electorals i van obrir, malgrat que no es podia votar encara. Una estona més tard va entrar una delegació d’observadors internacionals. El sistema del cens universal fallava, no cal dir-ho, la guàrdia civil el boicotejava constantment. Però, sabíem que tard o d’hora votaríem, de la mateixa manera que quan ens van anar tancant webs, les tornàvem a obrir. Bé, és allò que diuen de posar portes al camp.

A mesura que anava passant el matí, ens van començar a arribar notícies que no ens acabàvem de creure. Ens demanaven que apaguéssim les dades mòbils, així que aquells qui portaven transistors ens anaven explicant: Girona, La Ràpita, Sabadell, Barcelona, Tarragona…, la guàrdia civil i la policia nacional han començat a repartir porrades i bales de goma, a tort i a dret, davant de masses de gent amb els braços alçats, persones desarmades i pacífiques. Començaven a dir que hi havia molts ferits!

Terrible! Francament, no creia que l’Estat Espanyol pogués arribar fins aquí, però ho va fer!

Sóc republicana, ho sóc des que tinc ús de raó política. Detesto les monarquies, penso que no són legítimes ni legals si el poble no les ha refrendat. I d’una forma molt especial, detesto als Borbons. Així doncs, no reconec al qui suposadament hauria de ser el meu cap d’estat. Com jo, moltes altres catalanes i catalans i també molta gent del territori espanyol.

Fa molt temps que m’he sentit menystinguda, insultada i humiliada per l’Estat Espanyol. No només no van respectar l’estatut votat pel poble català i aprovat pel parlament i el congrés, sinó que es van recollir firmes contra Catalunya i van dur-lo al Constitucional, ens van passar “el cepillo”, s’han carregat el nostre sistema sanitari, afirmat per un ministre, han portat tantes i tantes lleis catalanes al Constitucional, com ara l’impost dels dipòsits bancaris, la llei de la pobresa energètica…, que he perdut el compte! Un Tribunal Constitucional podrit, ple de magistrats partidistes i més aviat partidaris d’un altre règim, que no pas d’una democràcia madura i consolidada.

I parlant de règims, si pensàveu que el franquisme s’havia acabat al 75, anàveu errats, malauradament encara és vigent: clavegueres de l’estat, registres sense ordres judicials, detencions il·legals i el més trist i vergonyós, han tornat els cops de porra i la violència en contra d’aquelles persones que volem canviar el destí del nostre poble.

Aquesta casta política que governa d’ençà del 75, el dret a l’autodeterminació dels pobles se’l passa pel forro, malgrat que saben, que és un dret fonamental de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Això sí, després es fan dir demòcrates.

La democràcia és la veu i la voluntat col·lectiva del poble, per tant, si els catalans i les catalanes decidim a través d’un referèndum que volem ser un Estat i no una Comunitat Autònoma, doncs és així de simple, s’ha de respectar. No costa tant d’entendre, oi?

 

Vam estar tot el dia protegint el nostre col·legi electoral i cada vegada que deien: ja venen, ja venen! Tots ens concentràvem davant la porta del Joan Rebull disposats a rebre porrades. Finalment, no van venir.

Però van anar a moltes altres poblacions i van fer mal, molt mal!

Un mal físic que ens ha unit i cohesionat més com a societat, com a poble. Nosaltres no tenim por.

La repressió i la violència de l’Estat Espanyol no han servit de res, bé potser si, ha servit perquè el món sencer veiés què entén per democràcia aquesta gent, i per demostrar que el Franquisme no va acabar amb la transició.

Jo l’1 d’octubre el vaig passar tot el dia envoltada d’autèntics demòcrates, de gent pacífica que respecta els drets fonamentals de les persones i dels pobles. Em sento molt orgullosa de formar part d’aquesta comunitat.

En aquest recull de fotografies trobareu alguns dels protagonistes que van votar a l’Escola Joan Rebull de Reus i que formen, conjuntament amb milions de ciutadans, el motor i el cor del procés cap a la Independència de Catalunya.

GRANS

Envellir és una putada, perdoneu per l’expressió però no n’he trobat cap d’altra que ho definís millor. Doncs si, una putada perquè saps que arribarà un moment que no envelliràs més, que s’haurà acabat, que haurà arribat l’hora.

El moment d’iniciar un viatge tots sols cap a un destí desconegut. En moltes mirades he vist que aquesta hora no voldrien que arribés mai, però en d’altres  es pregunten perquè no arriba, estan cansats d’esperar.

L’opció de no envellir però, encara és pitjor, per la qual no he trobat la paraula indicada per gruixuda que fos. 

Mai és bon moment per fer el viatge, però tots el farem, més tard o més d’hora.

El primer dia que vaig anar a la residència vaig fer-ho sense la càmera. Penny, la directora de L’onada Golden Beach la Ràpita, em va acompanyar mentre m’explicava l’organització, la distribució, parlàvem dels residents, dels avanços terapèutics, de la mobilitat, de les malalties, de les famílies. Vam parlar de molts i molts temes relacionats amb la vellesa, també de la mort.

Quan vam acabar la visita vaig pensar que havia de dir que no a la proposta, no m’hi veia amb cor.

Però hi vaig tornar.

El segon dia també vaig anar-hi sense càmera, vaig assistir al taller de la memòria que realitza la Lorena diàriament amb els residents que volen i poden participar-hi.

Cada dia es presenten com si fos el primer dia que van al taller i  repeteixen el nom de la persona que tenen asseguda al costat. De vegades costa i de vegades no. Aquell dia va ser diferent, vam parlar d’ un tema nou, de fotografia.

I recordant fotografies que tenien vam acabar conversant de moltes coses, algunes d’alegres i d’altres de tristes. Al final quan vam preguntar qui voldria fer-se un retrat, la majoria va contestar que si, es notava que hi havia moltes ganes de fer-ho. A mi aquella hora del taller de la memòria se’m va fer molt curta, igual que per a elles i ells la vida.

Vaig sortir de la residència pensant que havia de fer les fotografies que m’havien proposat. Sí, volia fer-les.

Es van fer tres sessions fotogràfiques amb els residents, alguns acompanyats per la família o pels seus cuidadors. A pesar de la dificultat per la manca de mobilitat d’algunes de les persones, amb l’ajuda dels treballadors i treballadores del centre, els models s’anaven col.locant davant l’estudi improvisat. D’aquestes sessions en surt aquest treball que s’ha entregat als seus protagonistes. Alguns d’ells ja no s’hi podran reconèixer perquè malauradament la vellesa ha anat de la mà de la malaltia.

Les fotografies que us mostro en el bloc són en B/N, vaig recordar que en el primer taller de memòria  quasi per unanimitat van comentar els participants que les fotos els agradaven en blanc i negre, com les d’abans, deien.

Al final hi trobareu unes reflexions que acompanyen als retrats, són dels treballadors i treballadores que dia a dia tenen cura d’aquestes persones i  d’alguns familiars. També una cançó. I a la pàgina de la galeria fotogràfica teniu moltes més fotografies de les sessions.

Mil gràcies a les persones que us heu posat davant la càmera i  a L’onada, molt especialment a Penny,  per aquest enriquidor i reflexiu projecte que em vau oferir i deixar fer, gràcies de tot cor.

Treballar amb les persones grans és un regal per a la meva ànima.

Agraïment etern per la lluita, sacrifici, esforç, estima i adoració. Agraïment per fer-me gran al seu costat.

 El somriure és la llavor que creix dins el cor i floreix als llavis.

Una petita paraula de “carinyo” és suficient per omplir el cor de felicitat.

 Treballant em mostren cada dia detalls que m’ omplen de satisfacció.

 Qui té poc valora molt, una gran lliçó per als rics en amor.

 El secret de la meva feina és la comprensió i l’estima entre generacions…

 Capacitat per donar tendresa només amb una mirada.

 Treballadora incansable, sempre el somriure preparat per a quan et vegi el teu.

Darrere la façana estan tots els sentiments, només tocar a la porta, surten.

L’ home desbordat per l’ emoció, amic de tot un poble.

Les que arriben als 100 anys, poden amb tot.

Mirando la foto con mi madre pienso: Como las alas de las mariposas…

Stand by me, Ben E. King