GRANS

Envellir és una putada, perdoneu per l’expressió però no n’he trobat cap d’altra que ho definís millor. Doncs si, una putada perquè saps que arribarà un moment que no envelliràs més, que s’haurà acabat, que haurà arribat l’hora.

El moment d’iniciar un viatge tots sols cap a un destí desconegut. En moltes mirades he vist que aquesta hora no voldrien que arribés mai, però en d’altres  es pregunten perquè no arriba, estan cansats d’esperar.

L’opció de no envellir però, encara és pitjor, per la qual no he trobat la paraula indicada per gruixuda que fos. 

Mai és bon moment per fer el viatge, però tots el farem, més tard o més d’hora.

El primer dia que vaig anar a la residència vaig fer-ho sense la càmera. Penny, la directora de L’onada Golden Beach la Ràpita, em va acompanyar mentre m’explicava l’organització, la distribució, parlàvem dels residents, dels avanços terapèutics, de la mobilitat, de les malalties, de les famílies. Vam parlar de molts i molts temes relacionats amb la vellesa, també de la mort.

Quan vam acabar la visita vaig pensar que havia de dir que no a la proposta, no m’hi veia amb cor.

Però hi vaig tornar.

El segon dia també vaig anar-hi sense càmera, vaig assistir al taller de la memòria que realitza la Lorena diàriament amb els residents que volen i poden participar-hi.

Cada dia es presenten com si fos el primer dia que van al taller i  repeteixen el nom de la persona que tenen asseguda al costat. De vegades costa i de vegades no. Aquell dia va ser diferent, vam parlar d’ un tema nou, de fotografia.

I recordant fotografies que tenien vam acabar conversant de moltes coses, algunes d’alegres i d’altres de tristes. Al final quan vam preguntar qui voldria fer-se un retrat, la majoria va contestar que si, es notava que hi havia moltes ganes de fer-ho. A mi aquella hora del taller de la memòria se’m va fer molt curta, igual que per a elles i ells la vida.

Vaig sortir de la residència pensant que havia de fer les fotografies que m’havien proposat. Sí, volia fer-les.

Es van fer tres sessions fotogràfiques amb els residents, alguns acompanyats per la família o pels seus cuidadors. A pesar de la dificultat per la manca de mobilitat d’algunes de les persones, amb l’ajuda dels treballadors i treballadores del centre, els models s’anaven col.locant davant l’estudi improvisat. D’aquestes sessions en surt aquest treball que s’ha entregat als seus protagonistes. Alguns d’ells ja no s’hi podran reconèixer perquè malauradament la vellesa ha anat de la mà de la malaltia.

Les fotografies que us mostro en el bloc són en B/N, vaig recordar que en el primer taller de memòria  quasi per unanimitat van comentar els participants que les fotos els agradaven en blanc i negre, com les d’abans, deien.

Al final hi trobareu unes reflexions que acompanyen als retrats, són dels treballadors i treballadores que dia a dia tenen cura d’aquestes persones i  d’alguns familiars. També una cançó. I a la pàgina de la galeria fotogràfica teniu moltes més fotografies de les sessions.

Mil gràcies a les persones que us heu posat davant la càmera i  a L’onada, molt especialment a Penny,  per aquest enriquidor i reflexiu projecte que em vau oferir i deixar fer, gràcies de tot cor.

Treballar amb les persones grans és un regal per a la meva ànima.

Agraïment etern per la lluita, sacrifici, esforç, estima i adoració. Agraïment per fer-me gran al seu costat.

 El somriure és la llavor que creix dins el cor i floreix als llavis.

Una petita paraula de “carinyo” és suficient per omplir el cor de felicitat.

 Treballant em mostren cada dia detalls que m’ omplen de satisfacció.

 Qui té poc valora molt, una gran lliçó per als rics en amor.

 El secret de la meva feina és la comprensió i l’estima entre generacions…

 Capacitat per donar tendresa només amb una mirada.

 Treballadora incansable, sempre el somriure preparat per a quan et vegi el teu.

Darrere la façana estan tots els sentiments, només tocar a la porta, surten.

L’ home desbordat per l’ emoció, amic de tot un poble.

Les que arriben als 100 anys, poden amb tot.

Mirando la foto con mi madre pienso: Como las alas de las mariposas…

Stand by me, Ben E. King

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s