1O

Demà farà una setmana de l’1 d’octubre, un dia que recordaré segurament amb tot detall, fins al dia que em mori, un dia que explicaré als meus néts i nétes, si en tinc.

Ens vam llevar a les quatre de la matinada l’Amadeu i jo, bé, això de llevar és un dir, perquè pràcticament vam dormir amb un ull obert i un ai al cor aquella nit.

Volíem quedar-nos a dormir a l’escola on ens tocava votar, però ens van dir que la gent de l’AMPA ho tenia controlat i que la resta hi anéssim a les cinc de la matinada. Així ho vam fer.

Vam arribar i al carrer ja hi havia persones de totes les edats, amics, familiars, veïns, quasi totes les cares ben conegudes. Cares de son, cansades i il·lusionades.

Estàvem tots davant l’Escola Joan Rebull de Reus, a la matinada, amb el mateix objectiu, votar.

Si uns anys enrere algú m’hagués dit que per votar hauria d’anar de matinada a fer pinya amb tota la gent de la meva zona, per impedir que ens tanquessin el col·legi electoral, li hagués dit: que t’has begut l’enteniment?!

Però va ser així, allí estàvem!

Vam anar passant les hores amb positivisme i alegria, es van configurar les meses electorals i van obrir, malgrat que no es podia votar encara. Una estona més tard va entrar una delegació d’observadors internacionals. El sistema del cens universal fallava, no cal dir-ho, la guàrdia civil el boicotejava constantment. Però, sabíem que tard o d’hora votaríem, de la mateixa manera que quan ens van anar tancant webs, les tornàvem a obrir. Bé, és allò que diuen de posar portes al camp.

A mesura que anava passant el matí, ens van començar a arribar notícies que no ens acabàvem de creure. Ens demanaven que apaguéssim les dades mòbils, així que aquells qui portaven transistors ens anaven explicant: Girona, La Ràpita, Sabadell, Barcelona, Tarragona…, la guàrdia civil i la policia nacional han començat a repartir porrades i bales de goma, a tort i a dret, davant de masses de gent amb els braços alçats, persones desarmades i pacífiques. Començaven a dir que hi havia molts ferits!

Terrible! Francament, no creia que l’Estat Espanyol pogués arribar fins aquí, però ho va fer!

Sóc republicana, ho sóc des que tinc ús de raó política. Detesto les monarquies, penso que no són legítimes ni legals si el poble no les ha refrendat. I d’una forma molt especial, detesto als Borbons. Així doncs, no reconec al qui suposadament hauria de ser el meu cap d’estat. Com jo, moltes altres catalanes i catalans i també molta gent del territori espanyol.

Fa molt temps que m’he sentit menystinguda, insultada i humiliada per l’Estat Espanyol. No només no van respectar l’estatut votat pel poble català i aprovat pel parlament i el congrés, sinó que es van recollir firmes contra Catalunya i van dur-lo al Constitucional, ens van passar “el cepillo”, s’han carregat el nostre sistema sanitari, afirmat per un ministre, han portat tantes i tantes lleis catalanes al Constitucional, com ara l’impost dels dipòsits bancaris, la llei de la pobresa energètica…, que he perdut el compte! Un Tribunal Constitucional podrit, ple de magistrats partidistes i més aviat partidaris d’un altre règim, que no pas d’una democràcia madura i consolidada.

I parlant de règims, si pensàveu que el franquisme s’havia acabat al 75, anàveu errats, malauradament encara és vigent: clavegueres de l’estat, registres sense ordres judicials, detencions il·legals i el més trist i vergonyós, han tornat els cops de porra i la violència en contra d’aquelles persones que volem canviar el destí del nostre poble.

Aquesta casta política que governa d’ençà del 75, el dret a l’autodeterminació dels pobles se’l passa pel forro, malgrat que saben, que és un dret fonamental de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Això sí, després es fan dir demòcrates.

La democràcia és la veu i la voluntat col·lectiva del poble, per tant, si els catalans i les catalanes decidim a través d’un referèndum que volem ser un Estat i no una Comunitat Autònoma, doncs és així de simple, s’ha de respectar. No costa tant d’entendre, oi?

 

Vam estar tot el dia protegint el nostre col·legi electoral i cada vegada que deien: ja venen, ja venen! Tots ens concentràvem davant la porta del Joan Rebull disposats a rebre porrades. Finalment, no van venir.

Però van anar a moltes altres poblacions i van fer mal, molt mal!

Un mal físic que ens ha unit i cohesionat més com a societat, com a poble. Nosaltres no tenim por.

La repressió i la violència de l’Estat Espanyol no han servit de res, bé potser si, ha servit perquè el món sencer veiés què entén per democràcia aquesta gent, i per demostrar que el Franquisme no va acabar amb la transició.

Jo l’1 d’octubre el vaig passar tot el dia envoltada d’autèntics demòcrates, de gent pacífica que respecta els drets fonamentals de les persones i dels pobles. Em sento molt orgullosa de formar part d’aquesta comunitat.

En aquest recull de fotografies trobareu alguns dels protagonistes que van votar a l’Escola Joan Rebull de Reus i que formen, conjuntament amb milions de ciutadans, el motor i el cor del procés cap a la Independència de Catalunya.

Una resposta a “1O

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s